Caño Cristales (Colombia)
Caño Cristales es un indret que durant molts anys ha estat oblidat i inaccessible degut al conflicte armat de Colombia i turísticament s'ha començat a explotar des del 2008 aproximadament. Actualment es una zona protegida i per tant es pot visitar amb tota tranquil·litat i seguretat.
Caño Cristales, també anomenat el riu de 5 colors (groc, blau, verd, vermell i negre) està en la regió del Meta, en la Serranía de la Macarena.
La seva bellesa i particularitat es única en el món i si vens a Colombia, recomanaría que ho visitessiu, perquè realment no hi ha cap altre lloc igual, li diuen "el Río mas bello del mundo". Neix a la serranía i te aproximadament uns 100km de longitud i uns 20m de amplada, i no es gaire caudalós, de fet, només es pot visitar durant l'estació humida (Juliol a Novembre), on hi sol haver pluges fortes i el caudal creix considerablement i no sempre deixa veure la seva esplendor.
Les algues de la espècie "Macarenia clavigera" endèmiques de la zona son de la família Podostemaceae i son de color Vermell i Verd que donen les tonalitats tan especials en aquesta aigua tan cristal·lina. Per veure-ho amb el seu esplendor cal que hi hagi sol i que no hagi plogut el dia anterior.
Per visitar-lo, es pot anar pel teu compte amb avió des de Bogotà, Medellín o Villavicencio fins a la Macarena. Un cop en el poble, has de contactar amb un guia ja que es zona protegida i no es pot visitar pel teu compte.
Jo per contra vaig decidir anar amb l'agencia "Backpackers Colombia Aventura Extrema", que son els únics que ofereixen un tour i experiència única. Aquesta empresa es mes que una agencia i et fan sentir com a un grup d'amics, les decisions es prenen en comú i fan tot el possible i més per resoldre els entrevancs i viure la millor experiencia que es pot tenir. Es indudablement el tour menys turístic que he viscut. Gracies!!
El lloc de trobament era la població de Granada, per arribar-hi vaig anar a Bogotá i ens vam reunir alguns del grup per anar amb cotxe, sinó també hi ha busos fins a Villavicencio i després fins a Granada.
De Granada ja comença el camí de sorra un cop passat el pont del riu Ariari. Jo vaig anar just abans de que firmessin la pau amb les FARC i aquesta zona encara hi havia presencia de guerrillers armats i ens van demanar que no féssim fotos a les persones. Va ser una experiència única i com si estigués en un pel·lícula, però a la vegada una tristesa molt gran ja que estava vivint amb els meus propis ulls una de les zones de Colombia on hi havia hagut un dels conflictes mes mortífers, massacres de gent, seqüestraments, assassinats terrorífics i histories que la gent no volia tornar a viure.
Vam parar per Yarumales, un poble de les FARC i mes endevant varem dinar en un a bar i la gent molt agradablement ens rebia i saludava. Per a ells la presencia de nosaltres, es una oportunitat de transformar el conflicte armat per una font de ingressos en aquesta zona tan inhòspita i oblidada,
En diverses ocasions, els guerrillers armats ens feien parar, ens preguntaven que que hi fèiem i ens feien pagar per "manteniment de la carretera" (de sorra i feta caldo es clar)
El trajecte va ser llarg, practimaent van ser 14hores de camí de sorra, molts batxes i moltes zones inundades que ens feien parar per desencallar el cotxe. Vam creuar plantacions de coca, un laboratori en funcionament i vam parar en un bar-billar on es reunien la gent de la zona. Aquella gent, havia viscut i vivía el conflicte armat i se'ls notava a la cara... alguns d'ells perteneixien a les FARC. Als voltants de aquest Estadero, anomenat "Pare de sufrir" va haver un dels "accidents" mes famosos de avionetes que transportaven droga.
Un cop dinats, vam continuar el recorregut, en principi teniem la intenció de arribar mes aprop de Caño Canoas, pero el camí estava inundat i no vam poder passar per les riuades.
Ens vam poder quedar dormir en una casa que ja te habilitat una zona on penjar hamaques o posar tendes de campanya. Aquesta ruta esta canviant i es tornarà ben turística.
Al endemá, ben d'hora, l'aigua ja havia disminuit i vam poder continuar el nostre trajecte fins arribar a Caño Canoas. Un paradís!!!
Arribes per dalt de la cascada pero es possible baixar i fins i tot creuar-la, tot i que per mi la primer imatge va ser la més espectacular.
Després de coneixer caño canoas, vam continuar la marxa cap al nostre destí. El poble mes proper es la Macarena on s'hi pot arribar amb avió. Hi ha múltiples allotjaments dins de la població polvorenta, pero nosaltres ens vam quedar dormir fora del poble, de fet al costat de Caño Cristales on hi ha un alberg, pero no vam veure res de res.
Com que el riu es una zona protegida, es obligatori anar al poble i assistir a una sessió explicatoria de les autoritats ambientals i treure el permís de visitant, per tant ens va tocar llevar-nos ben dora i anar fins a la Macarena. El recorregut era una caminata aproximadament de 1,5hora fins arribar al riu Guayabero on el creuament era amb una barqueta (20min). Tot anava molt bé i quan ja vam tenir tot llest a la Macarena i tornavem cap a veure Caño Cristales, va arribar la Tormenta Temuda!!! No ens ho podiem creure!!!
Quan plou, el riu creix considerablement de caudal i prácti cament les algues i l'espectacularitat de Caño Cristales es desveeix en uns instants.... Tot i així, el nostre allotjament estava al costat, i vam arribar-hi ben be mullats. Evidentment vam anar amb el guia del parc a veure el riu, pero no vam veure res de res, es a dir era un riu normal..... i nomes unes poques algues per fer una foto de record.... ;(
Tot capbaixos vam anar a reposar, pero En Henry i Alberto (organitzadors del viatge), ens van animar i van improvitzar. Per un costat ens van dir que a primera hora de l'endema tornaríem a veure si el caudal havia baixat i que sinó també aniriem a CAÑO 7 MACHOS.
A l'endemá, vam anar a Caño Cristales i no havia millorat practicament res, pero amb tota l'energia, vam agafar els 4x4 i vam anar a l'altre caño. Caño 7 machos que no es gens turístic, es molt semblant i veus practicamen el mateix. Quan arrives, el senyor de la casa de pages a peus del riu, ens acompanya i ens fa de guía no oficial.
El sol en aquells moments brillava i el caudal havia baixat el suficient per veure l'espectacularitat d'aquest rius.
Per mi va ser realment increïble haver pogut veure aquest espectacle després de totes les inclemencies, retrassos que varem tenir... Va ser un objectiu complert i que només gracies al Henry i Alberto va ser possible. Per mi ells van ser mes que uns guies, uns companys de viatge que van fer tot el possible i més per a que coneixessim aquest indret de Colombia que tant únic en el món es.
Al finalitzar la caminata, amb tota l'euforia del grup, van agafar els 4x4 i van desfer el camí tant llarg que ens esperava de tornada. El viatge va ser dur, pero havia valgut la pena viure i travessar una de les zones més inhospites, precioses i que tant havia patit el conflicte armat dels paramilitars i les Farc.
